Imatge Astronòmica del Dia - APOD Temari - Nebuloses: Nebuloses Planetàries

APOD: 12 de juny de 2005 - M2-9: les ales de la Nebulosa de la Papallona
Les estrelles són més apreciades per les seves qualitats artístiques després de la seva mort. En realitat, les estrelles normalment creen les seves exhibicions més artístiques quan moren. En el cas d'estrelles de poca massa com el Sol i M2-9, a la fotografia que publiquem, es transformen d'una estrella normal en nanes blanques desprenent-se dels seus embolcalls gasosos més externs. El gas expandit freqüentment forma un impressionant desplegament visual anomenat nebulosa planetària que s'esvaeix gradualment durant milers d'anys. M2-9, una nebulosa planetària amb forma de papallona que està a 2.100 anys-llum de distància de la Terra, vista en colors codificats té ales que expliquen una estranya però incompleta història. Al seu centre, dues estrelles orbiten dins d'un disc gasós que té una grandària de 10 vegades la de l'òrbita de Plutó. L'embolcall expel·lit per l'estrella moribunda sorgeix des del disc creant la seva aparença bipolar. Encara queda molt per saber sobre els processos físics que generen les nebuloses planetàries.

APOD: 14 de juny de 2003 - L'espectacle de les nebuloses planetàries
Què tenen en comú El Mussol, L'Ull del Gat, El fantasma de Júpiter, i Saturn? Totes són nebuloses planetàries, amb mantells gasosos resplendents expulsats per estrelles de tipus solar que han consumit el seu combustible nuclear. Amb un bell aspecte, les siluetes simètriques amb forma de planeta d'aquests núvols còsmics, que acostumen a tenir 1.000 vegades la grandària del Sistema Solar, són les que inspiren els seus noms populars. Combinant fotografies digitals fetes pels participants en l'Advanced Observing Program del Kitt Peak National Observatory Visitor Center , l'astrònom Adam Block ha generat aquesta animació. Hi ha les imatges de deu nebuloses planetàries distintes, cada una d'elles centrada en la seva estrella. Les seves designacions de catàleg són, en ordre, NGC 1535, NGC 3242 (El Fantasma de Júpiter), NGC 6543 (L'Ull del Gat), NGC 7009 (La Nebulosa de Saturn), NGC 2438, NGC 6772, Abell 39, NGC 7139, NGC 6781, i M97 (La Nebulosa del Mussol). Aquesta gloriosa fase final de la vida d'una estrella dura només uns 10.000 anys.

APOD: 8 de novembre de 2002 - NGC 6369: La Petita Nebulosa Fantasma
Aquesta bella nebulosa planetària, catalogada com NGC 6369, la va descobrir l'astrònom del segle XVIII William Herschel quan utilitzava un telescopi per a explorar la constel·lació d'Ophiucus. De forma arrodonida, la nebulosa és relativament feble i ha adoptat el nom popular de Petita Nebulosa Fantasma. Les nebuloses planetàries no estan en absolut relacionades amb planetes, sinó que es creen a la fase final de la vida d'una estrella de tipus solar que expulsa la seva capa exterior cap a l'espai, mentre el seu nucli es contrau transformant-se en una nana blanca. La nova nana blanca, visible prop del centre de la imatge, irradia llum ultraviolada que genera el resplendor de la nebulosa en expansió. Els complexos detalls i estructures d'NGC 6369 es mostren de manera sobtant en aquesta deliciosa imatge en color composta a partir de dades del Hubble Space Telescope. L'estructura principal en forma d'anell de la nebulosa té aproximadament un any-llum d'amplada, i el resplendor procedent dels àtoms ionitzats d'oxigen, hidrogen i nitrogen ha estat acolorit de blau, verd i vermell respectivament. A uns 2.000 anys-llum de distància, la Petita Nebulosa Fantasma ens dóna una idea del destí del nostre Sol, que podria generar la seva pròpia nebulosa planetària d'aquí a només uns 5.000 milions d'anys.